La naturalesa de les col·leccions obeeixen a intencions, objectius, i desitjos tan amplis i diversos com els seus propietaris o custodis, siguin de caràcter privat o públic. I a això cal afegir que tota col·lecció privada pot eventualment esdevenir pública, i modificar –de vegades- aspectes essencials a la seva configuració.
L’accés a una col·lecció privada sempre desperta un cert respecte, i també la consciència de trobar-se davant d’una raresa, d’una oportunitat única, cada vegada més escassa en els temps actuals, ja que els col·leccionistes d’una certa importància i dimensió són ben pocs.
La visita de la col·lecció del pintor Joan Abelló pot recordar la d’un altre gran col·leccionista: l’escultor Frederic Marès (1893-1991). Tots dos eren artistes: Marès escultor, i Abelló pintor, però, a més també compartien la passió pels viatges i per col·leccionar. Tota col·lecció implica una recol·lecció, que en cas de ser privada obeeix, com dèiem al principis, a desitjos i a intencions totalment subjectius i personals. El passeig per la col·lecció submergeix el visitant en un viatge emocional, de caire vivencial, per tot un seguit d’objectes arrengats en l’espai, l’únic valor dels quals de vegades és tan sols, justament, personal.
El viatge a altres ciutats, països, es troba en l’origen de molts dels objectes que s’hi recullen. Viatges que s’inicien per motius de recerca, d’exploració, de contacte amb altres realitats, de curiositat. L’arrengament dels objectes acumulats es fa en vitrines, en gabinets, els denominats gabinets de curiositats, cabinets des curieux, Wunderkammern, Studioli, etc., que es poden considerar, en el segle XVI, com el precedent del museus, i on la disposició encara no obeeix a criteris de categories enciclopèdiques. D'altra banda, la noció de curiositat està íntimament lligada al concepte de viatge; la curiositat és un requisit per emprendre qualsevol viatge. Gabinets i viatges están necessàriament relacionats.
L’arrengament d’aquests dispositius on es col·loquen els objectes acumulats responen i dissenyen un microcosmos de l’experiència i expressen el caràcter eclèctic i aleatori de tota col·lecció. I com a precursors dels museus, els gabinets van inaugurar el gust per a l’exposició.
Autors com Giuliana Bruno sitúen en els gabinets de curiositats no només els precedents del museu, sinó l’estructura de les exposicions universals i el cinema. Segons aquesta mateixa autora, els gabinets de curiositats estan immersos i són producte del disseny i l’arquitectura de noves formes de percepció, i imminents estructures d’espectacle. Emmarcats i arranjats per ser mirats amb devoció, com si d’un espectacle es tractés, els objectes en aquests gabinets es presenten d’una manera protofílmica, en un espai interstici que es troba entre l’exterior i l’interior. Segons Bruno, els objectes en el seu arrengament estan seqüencialitzats de tal manera que construeixen un trajecte pseudonarratiu. L’espectador pot recórrer amb la mirada els diferents espais i objectes que es troben en conjunció amb la seva memòria personal.
Aquest passeig visual, aquesta deambulació pels objectes del gabinet es traslladarà més tard als passatges de les ciutats, a les exposicions universals i als museus, per acabar en el cinema, on el viatge i el desplaçament no és físic sinó tan sols visual.
Actualment la disposició de la col·lecció de Joan Abelló obeeix als criteris personals de l’artista, desvetllant tot un altre món paral·lel al del pintor. I, si bé els objectes són importants, volem destacar, tanmateix, la relevància dels dispositius on s’exhibeixen, en uns moments en que la museografia homogeneïtza de forma excessiva els continguts de les col·leccions. Els dispositius de les exposicions, per la seva banda, aporten informació extremadament valuosa sobre la relació entre l’objecte i el seu context immediat, així com la seva relació amb l’espectador.
Neus Miró. Crític d’art i comissària independent
Montmatre
